Catalunya Nord. La llesqueta del septentrió (eBook)

Aleix Renyé (Herausgeber)

eBook Download: EPUB

2018
229 Seiten
Editorial Nexum (Verlag)
661000011300-2 (EAN)

Infos

A través de Catalunya Nord. La llesqueta del septentrió, el periodista nord-català Aleix Renyé ens explica, en un relat amè i irònic, com, a mesura que es recupera la consciència de catalanitat a la Catalunya Nord -molt lligada al procés de ruptura amb l'Estat espanyol a la del sud i a la prepotència francesa que ha eliminat qualsevol referència nominal catalana en la seva organització territorial- l'ús social i públic de la llengua catalana es troba al límit de la seva desaparició, puix que el francès ha esdevingut, ja, la llengua materna dels catalans sota administració francesa.

Textauszug

Tres segles i mig separats

La comunitat catalana sota administració francesa fa més de tres segles i mig que és immersa en un marc històric, social i cultural diferent de la resta de la nació.

Quan, l’any 1659, els catalans del nord van ser víctimes dels acords de les monarquies espanyola i francesa en el tractat dels Pirineus –on van decidir partir i repartir-se el territori de Catalunya– els catalans del Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i part de la Cerdanya es van revoltar, complotar, exiliar.

El, llavors, reialme de França va esclafar revoltes, exercir repressions, multiplicar execucions, prohibir la llengua (amb un decret del 1700 mai derogat) fins a aconseguir la pau dels vençuts. Derrotats i humiliats, els que ara anomenem nord-catalans, rossellonesos o catalans de França, mai han deixat, tanmateix, de considerar-se i autodefinir-se com a catalans fins avui. Amb la revolució francesa, tanmateix, les idees humanistes i de progrés van ser assumides amb fervor per bona part de la població nord-catalana que va integrar-se majoritàriament i de grat en un projecte comú amb la resta de poblacions diverses d’allò que, a partir de llavors, va esdevenir la Nation, com a sinònim d’Estat i de República. Francesos i republicans, sí, però sense deixar de sentir-se catalans.

Les guerres –sobretot els dos conflictes mundials del segle xx– van acabar de configurar un imaginari col·lectiu on, tot i ser fiers d’être catalans [orgullosos de ser catalans], hom se sentia part integrant de la Nation per a la qual van donar la vida, en guerres successives, membres de cadascuna de les famílies de la Catalunya Nord.

Mentre França propiciava –forçava, més aviat– l’abandó de la llengua i els costums propis, millorava, al mateix temps, el nivell de vida, generalitzava l’educació –en francès, esclar– i creava infraestructures inexistents a la Catalogne espagnole –com es deia al nord, despectivament, de la Catalunya subdesenvolupada del sud de la frontera estatal.

A inicis del segle xx el diputat nord-català d’esquerra a l’Assemblée nationale de París Emmanuel Brousse (fill del fundador del diari L’Indépendant) explicava, als catalanistes de Barcelona que es preocupaven per la situació del català «a la Catalunya francesa», que «vosaltres guardeu més la llengua catalana que los rossellonesos, sí. Però nosaltres, que sem tan catalans com vosaltres, tenim electricitat i carreteres a tots los vilatges». La diferència de desenvolupament amb «la Catalunya espanyola» va eixamplar la creença, fortament arrelada fins avui, que l’assimilació a França, a través les conviccions republicanes jacobines, era el preu a pagar per aconseguir un benestar que no tenien els «catalans espanyols».

Els moviment catalanistes, un cop esclafades sanguinàriament les rebel·lions immediatament posteriors a l’annexió, van continuar existint de manera minoritària. Ben pocs es plantejaven una reunificació política amb la resta de Catalunya, i es limitaven a preservar el folklore, la llengua –fins a cert punt– i les tradicions. Va ser a la dècada dels anys 70 del segle passat que van començar a organitzar-se partits d’esquerra (hereus del maig parisenc del 68) que es pronunciaven per una reunificació i per la independència dels Països Catalans.

La societat actual de la Catalunya Nord, doncs, tot i sentir-se identitàriament i simbòlicament catalana, es troba majoritàriament còmoda i plenament integrada políticament en tot el que ha construït l’imaginari nacional francès. Com a màxim, reclama que el territori sigui reconegut nominalment com a Pays Catalan en l’organització administrativa regional francesa i, els més agosarats, van fins demanar un reconeixement com a «entitat territorial diferenciada» amb una autonomia administrativa de pa sucat amb oli, de la qual disposen actualment a Còrsega i, amb uns altres procediments administratius, al País Basc del nord. Això sí, justificant-se, dient que en cap moment volen posar en entredit la unitat de la République. Una concepció nacional républicaine en la qual no tenen cabuda –o tan sols de manera residual i tímida– temes històrics i lingüístics altres que els francesos.

Una societat nord-catalana provinciana cohesionada per temes sense cap relació amb la identitat cultural, com els avantatges socials assegurats –almenys, fins ara– per l’Estat, salaris i jubilacions que no es poden comparar amb l’Espagne (tot el que està al sud de l’Albera és l’Espagne, per un francès i un nord-català no catalanista). Aquest avenços socials, econòmics, de serveis i infraestructures que la République ha aportat als catalans del nord han fet que es consideri un mal menor el fet d’haver de renunciar a l’ús social i familiar de la llengua, que la catalanitat hagi quedat com una brasa que fa flama cíclicament, com quan hi ha crisi econòmica (revolta dels vinyaters nord-catalans i occitans a inicis del segle xx) o quan es vol fer desaparèixer tota referència a la catalanitat del territori en les denominacions oficials franceses del territori nord-català (mobilitzacions multitudinàries contra les denominacions Septimanie l’any 2008 i Occitanie el 2016). I també –fet significatiu– com en aquests darrers anys, quan els avantatges de l’Estat-providència francès comencen a flaquejar i, al mateix temps, els catalans «de l’altre banda» han iniciat una revolució insospitada per separar-se de l’Estat espanyol.

Les entitats cíviques catalanistes de la Catalunya Nord mai havien mobilitzat tanta gent com en els darrers anys, coincidint amb el procés sud-català. Milers de nord-catalans van participar a la Via Catalana, la V de l’11 de Setembre i totes les mobilitzacions de l’ANC, i van sortir al carrer per demanar que Pays Catalan s’inclogués al nom oficial de la regió Occitanie, encara que fos en francès. Del menyspreu generalitzat amb el qual es mirava cap al sud, sobretot durant el franquisme, ara s’ha passat a un emmirallament cap al dinamisme i la fermesa de la societat catalana «d’Espanya». Una minoria, alguns milers, estan engrescats a poder un dia obtenir la nacionalitat d’un futur Estat català. I una majoria, veient-les venir, es prepara per tractar a tots nivells amb un nou veí independent amb el qual es compartirà història, tradicions i llengua... els que encara la parlin.

Al mateix temps que la catalanitat lingüística de les comarques nord-catalanes està desapareixent –en un procés a hores d’ara irreversible puix que la transmissió familiar ja no es fa per procés natural, amb comptades i lloables excepcions– existeix, cada dia més, la percepció que a la Catalunya «de Barcelona» estan immersos en un procés que els allunya cada dia més de l’Estat espanyol. Un procés que provoca por i admiració a l’encop, puix que la desobediència a l’Estat és pràcticament inconcebible en les mentalitats educades en el model jacobí francès. La paradoxa és que fa una o dues generacions els catalanoparlants eren molt més nombrosos que ara, però tenien una consciència política nacional totalment francesa. En l’imaginari col·lectiu la «Catalunya espanyola» era l’Espanya dels toros, la sangria, la paella, el franquisme i els guàrdies civils que trobaven anant a la Jonquera de putes o a comprar alcohol i cigarretes. Per contra, les generacions actuals de nord-catalans, amb la llengua pràcticament perduda –o reduïda a un particularisme de francès regional, «l’accent catalan»– tenen el sentiment –contràriament als seus pares o avis– que la catalanitat és un element valoritzador. Joves que no s’estan, fins i tot, de posar en dubte la seva identitat política francesa per admirar i valorar tot el que vingui de la «Catalunya sud», sigui esport, modes, músiques o banderes. Les estelades són nombroses en els llocs més insospitats, brandides per grups que es comuniquen entre ells en francès i que tenen dificultats a fer una frase en català.

No cal oblidar la tasca meritòria de les escoles i els col·legis catalans (Bressola, Arrels) i de les escasses «fileres bilingües» a l’ensenyament públic francès. Vist en perspectiva, però, la mainada que rep ensenyament en català és un percentatge ben magre de la població escolar: no arriba al 10%, un percentatge insuficient per invertir la tendència actual pel que fa a l’ús social de la llengua.

L’existència d’una Catalunya independent pot posar totes les conviccions geopolítiques de la població i de la classe política nord-catalana en qüestió. Els partidaris d’estrènyer llaços culturals, econòmics i polítics amb la resta de Catalunya farien taca d’oli. De la mateixa manera, en cas d’independència al sud de l’Albera, s’encendria a la Catalunya Nord una exacerbació del nacionalisme francès que hi veuria (amb raó?) un perill per a la unitat de la Nation.

Una Catalunya independent podrà exercir de força centrífuga pancatalana entre els nord-catalans autòctons i, segurament, un refús entre els habitants de la Catalunya Nord procedents d’altres contrades de l’Estat francès que no tenen cap arrelament cultural ni històric en el territori que, per a ells, és, només, una part del sud de França. L’evolució demogràfica, amb una constant instal·lació de ciutadans francesos del nord de l’Estat, juga en contra del poc que queda d’identitat catalana. El...

Produkt-Details

• Erscheint lt. Verlag: 5.10.2018
• Sprache: Catalan
• Themenwelt: Sachbuch/Ratgeber ► Beruf / Finanzen / Recht / Wirtschaft ► Wirtschaft
• Themenwelt: Sozialwissenschaften ► Politik / Verwaltung
• Schlagworte: català • Catalan • Catalogne • Catalunya • rosselló • Roussillon