El tresor del Capità Barracuda (eBook)

Llanos Campos Martínez (Autor)

eBook Download: EPUB

2019 | 1. Auflage
192 Seiten
Editorial Cruïlla (Verlag)
978-84-661-4464-3 (ISBN)

Infos

En Guspires, té onze nays i està embarcat al Creu del Sud, el vaixell pirata del capità Barracuda, que solca els mars buscant el tresor del llegendari Phineas Johnson Krane. Però quan en Barracuda i la tripulació troben el tresor, tenen la decepció més gran de tota la seva vida: és un llibre! A la llarga, però, s'adonaran que el llibre parla d'un tresor fabúlós i aleshores a tots els pirates no els tocarà altre remei que aprendre a llegir.

Textauszug

•4

 

VAM POSAR RUMB A LA HISPANIOLA, una illa situada a les principals rutes dels vaixells que tornaven a Europa carregats d’or i pedres precioses. Era un bon lloc per anar per feina i començar a exercir el nostre ofici: abordar i saquejar vaixells, vaja.

Estàvem animats; tots llevat del capità Barracuda, que de nit passejava per la coberta com una ànima en pena. Li seria difícil oblidar que havia malgastat sis anys de la seva vida buscant el que s’imaginava que seria un tresor fabulós i que finalment havia resultat un desengany. Als altres, acostumats com estàvem als tombs constants que dóna la sort d’un pirata, no ens semblava pas tan greu, francament. Aquells homes estaven avesats a guanyar fortunes i perdre-les en una nit, a adormir-se rics i despertar-se pobres, a dinar el dilluns en un palau i el dimecres en una masmorra. Una altra cosa segurament els hauria avorrit.

No va ser fins al cap de quatre dies, si fa no fa, que algú (em sembla que va ser en Jack el Coix) va descobrir en Dos Queixals amagat sota l’escala de la bodega, a la claror d’una espelma. En Dos Queixals va intentar que el Coix no en digués res. I no és que el Coix fos tafaner ni res de semblant: era un anglès menut amb una cama de fusta, que enraonava més aviat poc. A qui se li acut, però, que sigui possible guardar un secret en una closca de nou plena d’homes sense altra feina que mirar-se els uns als altres hores i hores? Efectivament: l’endemà a la nit, en Dos Queixals tenia més públic del que hauria desitjat.

Vam baixar a la bodega l’Erik el Belga, en Boasnovas, en Jack el Coix i jo. Ens seguia la Balena, que tenia la intenció d’esmunyir-s’hi amb nosaltres, però, com ja us he dit, no li resultava gaire senzill de passar desapercebut. Els seus passos retrunyien com els d’un elefant baixant els graons de fusta. En Dos Queixals, en veure’ns, va amagar-se alguna cosa a l’esquena i va començar a maleir i a cridar que toquéssim el dos cap a la coberta. No cal dir que no vam marxar pas.

–Què hi tens, aquí? –va preguntar el Belga en veu alta. I tots el vam fer callar.

–No cridis –el va renyar el Coix–. Vols que baixin tots?

–Vinga, què és això que tens? –va repetir en Boasnovas, provant de parlar fluixet–. Guspires, aixeca aquest llum, que ho veiem!

Vaig aixecar l’espelma que duia, i en Dos Queixals, que era un paio raonable, va entendre que no podia amagar el que fos durant gaire temps, estant en un vaixell al mig del mar i tenint encara molts dies de viatge. És per això que al final va cedir.

A poc a poc, es va treure de l’esquena un objecte rectangular embolicat amb un drap ple de ronya. El va deixar a terra, va obrir el drap i tots ens ho vam mirar amb els ulls esbatanats.

–És... és el llibre del tresor? –va fer en John la Balena.

–El llibre d’en Phineas! –va exclamar, fluixet, en Boasnovas.

–No era de ningú –va replicar en Dos Queixals–. I ningú no el volia!

–I tu per a què el vols? –va preguntar la Balena–. Un llibre! Si no sabem llegir!

–Una mica –va remugar en Dos Queixals–. Vaig dir que jo en sabia una mica!

–Però... per a què vols un llibre, tu? –va dir l’Erik mentre girava els fulls plens de gargots que no enteníem.

–No és cosa vostra –va respondre en Dos Queixals, tancant el llibre de cop.

–Com que no? –va dir el Portuguès, amb un ull mig aclucat–. Aquest botí és de tots... Si té cap valor, ens ho has de dir.

–No val res! És un souvenir i prou!

–Un què? –vam sentir que xiuxiuejava la Balena darrere nostre–. Que no era un llibre?

–Calla, tros d’ase! –li va respondre el Belga–. És francès.

–El llibre?

–No, Balena, no! La paraula! souvenir és francesa, vol dir «record».

–No entenc res... Però... i què ens importa el francès? –va replicar el ganàpia.

–Muts i a la gàbia, John! –es va impacientar en Boasnovas–. I tu, Dos Queixals, digue’ns per què carai el vols, el llibre d’en Krane.

–Sí, això mateix! –va intervenir el Coix–. Alguna cosa deu valer, si l’has guardat... i no ens n’has dit ni piu!

–No val res! –es va impacientar en Dos Queixals–. Deixeu-me en pau d’una vegada! És... És... És que m’esmenta!

–Que et què...? –vaig intervenir, desconcertat.

–Que m’esmenta, Guspires! Que hi surto, en aquest llibre! Quan el vaig fullejar hi vaig veure el meu nom. Tenia curiositat per saber què havia escrit de mi el vell Phineas. Vaig estar amb ell al Príncep d’Antigua, un vaixell com no n’hi ha d’altre. Vaig navegar sota el seu comandament gairebé quatre anys, abans que se n’anés als mars del Sud, i us puc ben dir que era més llest que el mateix diable.

–Surts al llibre! –va dir meravellat en Boasnovas, tot resseguint les pàgines amb el seu únic ull–. A on...? Ensenya’m on diu «Dos Queixals».

–No ho diu enlloc! Era jove, aleshores! Ningú no em deia així... Hi diu el meu nom autèntic: Anton el Cors.

–Anton? –vam dir a una sola veu, i a en John la Balena se li va escapar una rialleta.

–Sí –va replicar el vell esdentegat, girant-se cap a nosaltres–. Què passa? Que us creieu que vaig néixer amb aquestes arrugues i aquesta boca?

–No: estem segurs que vas néixer amb menys dents que les que tens ara –va dir el Portuguès rient per sota el nas.

–Vinga, Dos Queixals, llegeix el que diu de tu –li va demanar en Jack el Coix acostant-li el llibre.

Aleshores, el que abans s’anomenava Anton el Cors va agafar el llibre enorme, va obrir una boca despoblada i va començar a llegir amb salts i empentes. Ho reproduiré tot seguit sense les moltíssimes i llarguíssimes pauses que va fer en Dos Queixals mentre llegia. No vull pas abusar de la vostra paciència.

 

Navegàvem seguint el solc d’un vaixell anomenat La Senyora del Mar. Sabíem que tornava a Veracruz carregat d’or del botí de Portobello. Havíem aconseguit la confidència gràcies a l’Anton, un jove nascut a Còrsega que navegava amb mi, el qual havia aconseguit guanyar-se la confiança d’un mariner mercant francès a qui havia convidat en una taverna dels Cayos Miskitos. No vaig dubtar que la informació era fiable, ja que aquell cors astut parlava francès amb fluïdesa, i també perquè podia distingir un mentider des de l’altre costat de la cambra.

 

Quan finalment va acabar de llegir, el vam mirar tots amb un aire semblant a l’admiració. Mai no havíem vist ningú que sortís en un llibre, immortalitzat en tinta per sempre. A tot estirar, havíem vist les nostres cares dibuixades en algun cartell de «Buscats» amb una xifra a sota com a recompensa. En Dos Queixals estava tan estarrufat que vaig pensar que se li descordarien les botes. Però tota aquesta màgia la va interrompre la Balena en preguntar:

–I de mi... Que hi diu res, de mi?

–Com vols que digui res de tu, Balena! –li va etzibar l’Erik el Belga mirant cap al sostre–. Vejam, tu vas conèixer en Phineas Krane?

–Jo?

–Sí, tu!

–A en Krane?

–Sí!

–Jo no...

–Doncs ja està, beneit! Com vols que parli de tu, tros de ruc? Ell va escriure un llibre sobre la seva vida, de la gent que coneixia! Per quins set sous havia de parlar de tu?

–És que jo també sóc pirata...–i llavors la Balena va enfadar-se una mica–. No ho pots pas saber, tu! Tampoc no saps llegir! Hi ha un munt de paraules, en aquest llibre! Potser alguna és «John Tortichellobelloponte»!

–Quèeee? –vam fer a una sola veu.

–Tortiche... què? –vaig preguntar jo sense acabar-m’ho de creure.

–Tortichellobelloponte –va repetir ell amb tranquil·litat–. Ma mare deia que el meu pare era italià.

–Tant se val! –va matar el tema en Boasnovas–. Et diguis com et diguis, no és possible que surtis al llibre... Potser no hi surt ni el vell Dos Queixals! Qui ens assegura que hi diu el que ell ens ha llegit? Podria dir-nos qualsevol cosa, aprofitant que no sabem llegir.

–Això és absurd! Què hi guanyaria si us mentís? A més, ningú no us ha convidat a venir! Jo estava aquí tot sol, tan tranquil!

–Així doncs, Dos Queixals –vaig dir, encuriosit de debò, tot agafant per primer cop el llibre feixuc–, aquí s’explica tota la vida del vell Phineas. Ostres! Deu ser una història fascinadora. Diuen que era un pirata astut com pocs, un d’aquells que saben estar sempre al lloc que toca al moment que convé. I valent! Encara parlen amb admiració dels tresors que va aconseguir i dels vaixells que va capturar.

–És ben cert això, noi –va...

Produkt-Details

• Erscheint lt. Verlag: 31.10.2019
• Reihe/Serie: El Vaixell de Vapor taronja
• Verlagsort: Boadilla del Monte
• Sprache: Catalan
• Themenwelt: Kinder- / Jugendbuch ► Kinderbücher bis 11 Jahre
• Themenwelt: Kinder- / Jugendbuch ► Spielen / Lernen ► Abenteuer / Spielgeschichten
• Schlagworte: Literatura de aventuras • Literatura de humor • pirates
• ISBN-10: 84-661-4464-1 / 8466144641
• ISBN-13: 978-84-661-4464-3 / 9788466144643